L’ATENCIÓ PRECOÇ I LES ESCOLES BRESSOL.

L’atenció precoç, fa referència a totes aquelles actuacions adreçades als infants amb algun transtorn del desenvolupament, des del moment de la seva concepció i durant tota la primera infancia (Fins als 4 o fins als 6 anys depenent dels àmbits d’actuació). Engloba la prevenció, detecció, diagnòstic i la intervenció terapéutica interdisciplinar.

Els infants neixen amb un sistema nerviós molt immadur. Aquest fet juntament amb el caràcter emmientment social de l’espècie humana, fa que aquests primers anys del desenvolupament siguin especialment permeables. Quan el procés no es produeix amb normalitat, ens trobem davant d'un infant que presenta un trastorn del procés evolutiu i, per tant, aquest infant necessitarà ajuda per aconseguir millorar el desenvolupament. Una bona intervenció i a temps pot ser clau pel futur de l’infant.

Hi ha diferents factors de risc que poden alterar el desenvolupament dels infants, alguns d'aquests poden actuar paral·lelament, com ara:

· Factors genètics o factors que actuen en el període embrionari.
· Factors de risc biològic, que actuarien en el període fetal, perinatal o postnatal i perjudicarien el desenvolupament.
· Factors socials. Família, entorn...

Una mica d’història.

L'atenció precoç ha viscut una evolució i transformació des dels seus inicis. Es va iniciar a partir de les associacions de pares i mares d'infants amb disminucions, creant les escoles d'educació especial. Estava directament vinculat a la disminució.

Amb l'evolució s'amplia l'atenció a infants amb transtorns transitoris, o amb risc de transtorn, sigui biològic o social. I darrerament s'ha ampliat de forma notable la demanda, i per tant la intervenció, en el suport a la criança (problemes de límits, de normes, transtorns del son...) Per això actualment es parla de Centres de Desenvolupament infantil i atenció precoç, els CDIAP. Els CDIAP són els centres (generalment concertats) que pertanyen a una xarxa pública autonòmica i depenen del Departament d’acció social i ciutadania de la Generalitat (Benestar Social). És un servei gratuït i universal, sense varems i sense quotes.

Els CDIAPs com a centres d’atenció interdisciplinar compten, com a mínim, amb els següents professionals: neuropediatra, psiquiatra infantil, psicòleg, logopeda, fisioterapeuta i treballador social. A més a més, també poden incorporar psicopedagogs i psicomotricistes.

La detecció i el paper de les escoles bressol en l’atenció precoç.

Els CDIAP treballen en constant contacte amb els professionals de la sanitat i l’educació bàsicament de la xarxa pública. La detecció d’un problema o possible transtorn es fa per norma general per part del personal sanitari, l’escola bressol o els pares i/o entorn familiar. Amb la creació de nous recursos destinats a la primera infància s’amplia els espais que poden jugar un paper important a l’hora de la detecció, ens referim a nous serveis com ara ludoteques, espais familiars, espais nadó...

Així doncs un primer i important paper de les escoles bressol en l’atenció precoç és en el moment de la detecció. Des dels CDIAP d’insisteix en que són les educadores les que detecten la dificultat, i ha de quedar clar el seu protgonisme, són elles les que coneixen millor a l'infant.

Per part de les educadores consultades es troba a faltar més suport a l’hora de fer la detecció i sobretot en el moment d’explicar a les famílies el possible problema. Les educadores com és lógic no fan cap diagnòstic, sinó que avalades per la seva experiència detecten alguna anomalia i orienten i assessoren els pares i mares a l’hora de buscar ajuda. Aquest és un moment delicat, quan l’educadora transmet als pares la possible problemàtica detectada en el desenvolupament de l’infant. Es pot trobar amb dos dificultats, pares que s’alarmen i angoixen excessivament i d’altra banda pares que treuen importància i fins i tot obvien la situació. Quan parlem amb educadores ens adonem que aquest és el moment més delicat en el que necessitarien més recolzament per part del CDIAP o d’un professional especialitzat.

La Derivació i el tractament.

Les famílies, si accepten ser ateses al CDIAP han de signar un full de sol·licitud d'atenció. Llavors s'inicia el procés complert que per norma general segueix els següents passos:

1. Entrevista amb la treballadora social. Aquesta entrevista té una funció explicativa i tranquilitzadora.
2. Anamnesi amb psicòleg. Imprescindible la participació de pare i mare.
3. Si cal, avaluació de neuropediatra.
4. Reunió d'equip per valorar el tractament. Si es necessita atenció psicològica, es distribueixen en funció del tipus de tractament (els psicòlegs s'han especialitzat), excepte en el cas de nens autistes, que se'ls reparteixen entre tots, per cost emocional i energètic que suposen.

La majoria de les famílies accepten el tractament proposat. Acostuma a ser una atenció d'un cop per setmana, individual, amb la presència de pare o mare (majoritàriament mare).

Actualment en alguns CDAIP s’estan potenciant les teràpies grupals, de 4 ó 5 infants (per exemple, en transtorns del llenguatge). Tant pels resultats que s’aconsegueixen en aquest tipus de transtorns, com per optimització dels recursos.

Intervenció de l’escola Bressol en els tractaments.

Varia molt la implicació depenent del CDIAP de referència. Hi ha CDIAP que es troben totalment colapsats per manca de recursos i es veuen molt limitats als tractament en el propi centre. Quan una escola bressol té nens amb dictàmen del CDIAP, normalment aquest s’encarrega de donar si cal unes pautes específiques de treball a les educadores, sinó són els propis pares, que orientats pels professionals donen les orientacions pertinents a l’escola Bressol.

La relació entre CDIAP i escola bressol no s’acaba aquí, sinó que cada cop més els CDIAP ofereixen altres recursos com xerrades tant pels equips educatius com pels pares i mares. Els temes que més es tracten són els relacionats amb la criança en general, alimentació, son, normes i límits...

Moltes escoles bressol també ofereixen el servei d’espai familiar i espai nadó, per nens no escolaritzats en el qual els pares poden intercanviar experiències i on l’educadora pot orientar i donar consell.

L’ESPAI JOVE BOCANORD VA ACOLLIR LA Iª TROBADA INTERNACIONAL DE PLANTILLEROS “DIFUSOR.org”

“Difusor.org” pretén reunir artistes europeus que treballen amb plantilles al carrer, i fomentar una reflexió sobre alguns dels aspectes que aquest tipus d'art urbá està posant de manifest: els usos dels espai públic, la seva relació amb el disseny gràfic...

Tantmateix, es va contribuir a la creació de xarxes de diàleg i de treball entre diferents col·lectius que tenen la plantilla com a nexe comú. Tot això, a una ciutat, Barcelona, amb un ampli moviment d'art al urbà en un moment en el que existeix un debat cultural i polític al voltant d'aquest tema.

L’Espai Jove BOCANORD al barrí del Carmel de Barcelona, va ser la seu de la trobada artística.

+info: DIFUSOR.ORG

Debat sobre polítiques i accions de joventut a Iniciatives i Programes SL

El passat dimarts 3 de juliol a Viladecans es va celebrar la “Iª Trobada de professionals de polítiques de joventut d’Iniciatives i Programes”, amb l’objectiu d’intercanviar experiències i visions pròpies dels i les professionals que conformen els diferents projectes de gestió de polítiques de joventut a la mateixa empresa.

A la trobada es van tractar temes com la Nova Llei de Joventut, la situació actual del sector, els nous models dels punts d’informació juvenil, les noves tendències de programacions sociocultural i les noves eines per definir la demanda del i la jove.

Amb la presencia de diferents professionals responsables de projectes i serveis de joventut que gestiona IP tant a la província de Barcelona com de Tarragona i Girona; es va crear un nou espai de generació de noves idees i xarxa d’actuació per mantindré una actuació més actual i més potenciadora de nous recursos entre els mateixos.

INICIATIVES I PROGRAMES AL SONAR 2007.

S’apropa una nova edició del SONAR i novament IP hi serà present. Des de fa ja més de cinc anys Iniciatives i Programes SL esta acreditada per part del festival com empresa que fomenta i crea, donada la nostra activitat i projectes, musica i accions àudio visual en diferents projectes culturals i juvenils. El SONAR es una bona oportunitat per conèixer les noves tendències a diferents nivells i pogué gaudir de la millor oferta d’aquests moments.

+ info:

http://www.sonar.es/2007/esp/spro/Acca.cfm?ano=2007&inicial=E

SEMPER FIDELIS

Article de Mario Granados, director de projectes i centres de cultura juvenil d’IP i membre de Associació Catalana de Professionals de Polítiques de Joventut, al seu blog personal. 10/04/2007

En els darrers anys han sorgit i proliferat una oferta diversa de programes d’oci nocturn adreçats a joves, en municipis grans i petits, arreu de l’estat. Els models i les intencions de fons han estat també diverses.La qüestió de les “bones practiques”.

La majoria d’exemples d’oci “alternatiu” de molts ciutats o viles son un reflex de la visió del adult vers el jove: evitar drogues, hàbits “perniciosos”, el sexe..., o en altres casos son fruit de la dubtosa il·luminació d’un polític o un tècnic municipal.Res a dir en quant a la programació i els continguts: esports, tallers, jocs... però, es tracta d’unes activitats que estan “ben vistes” pels adults, no es pot trobar activitats que surtin d’aquest sistema.No vull dir que sigui un presa de pel, ni una cosa inútil. Evidentment, està molt bé tenir obert els espais tota la nit a disposició dels joves... i hi ha molts que els utilitzen, però... només una part de la població jove.Ho sento si algú es sent ofès, però nois i noies... què voleu que us digui? Alternativa, i a favor de la joventut l’administració?On son la resta de joves de BCN? Us lo imagineu?... premi!!!Ah!! I aquells que no “participen” no us vull dir amb els noms que els cataloguen des de la ciutat...I ara, anem a alguna que m’agafa més de a prop: Joves i Nit.

El programa de fet no existeix. De moment només es tracta d’agafar l’opinió dels joves de la ciutat (format entrevistes concertades), i intentar “enganxar-los” com a referents per “pactar” coses.Bé, podria estar molt bé, i quedarà un recull de dades molt maco... però, la realitat és que el que quedarà serà el nomenat PACTE PER LA NIT (el projecte de joves i nit prové d’ací), què ja us puc avançar que la mitjana d’edat opinant i decidint no s’acosta al terme joventut... ni de lluny!!!El resultat és (de moment) que els joves no molestin a la resta, i estiguin tancats en llocs on no destorbin massa.Tot tornant al programa de nit: les activitats s’acaben sobre les 02.00 h (les darreres).Us explicaré què fa un jove de Bcn: utilitza el programa i juga una partidet de futbol, que està molt bé (per exemple), i després surt de copes fins el mati (lògic). Lo positiu és que no s’ha de moure del casc antic per anar de bars, o bé a altres zones. Això si, tenen moltes discos en les poblacions del voltant. Això provoca que hagin d’agafar vehicles per anar-hi.No és més lògic disposar de transports? I, això no significa que hagin d’acabar amb el programa, està molt bé la pràctica d’aquestes activitats, però.... què s’ha solucionat?El oci (sigui a la hora que sigui), requereix de certs compromisos socials i institucionals.No té sentit que l’administració pública repeteixi els estereotips dels espais privats. Una espai institucional amb gogos i promocionant una marca de begudes? Ens hauria de pagar comissió el camell també?Crec que existeixen diverses vies per fer això del oci nocturn (o diürn).

D’una banda, em de ser-ne més humils i no pensar que nosaltres tenim totes les opcions. En molts casos els propis joves ja tenen muntats sistemes d’oci alternatius. Se’ls ha de fer cas i recolzar-los.D’altra banda, es tracta més de posar a disposició dels joves els espais i recursos de l’administració pel desenvolupament d’aquestes activitats.Tot procés social, i sobretot en societats “democràtiques”, requereix la col·laboració de 3 eixos fonamentals:InstitucionsRecursos (sobretot públics)Ciutadania (i en aquest cas particular: els joves)Les institucions tenen la responsabilitat d’aportar els recursos necessaris per tal d’oferir els serveis adients, segons les necessitats i realitats, repeteixo, realitats que els envolten.No es pot inventar tot un sistema nou, reduint la llibertat de almenys ¼ de la població (els joves), per satisfer les pors i paranoies d’altra part de la ciutadania.

O, en alguns casos, perquè s’ha dissenyat un model de ciutat (o vila), i resulta que els seus ciutadans més joves no volen amollar-se a aquesta realitat que han pensat per ells... mira que hi ha gent desagraïda!!!Ara, si a fer “bones practiques” ens referim a oferir uns serveis adients a la línia pensada pels grans “ideòlegs” de joventut, per satisfer les demandes dels responsables municipals, entitats i veïns, doncs res: parlem-hi...De quina manera s’ha de fer això?És curiós, però si alguna cosa imposa (i amb el diner de tothom) és l’administració pública. Oh!!!, és cert... té mecanismes de control per tal de que això no passi: els òrgans de decisió polítics... continuem parlant d’imposicions?Tenim el exemple d’intervencions tan gratificants en matèria de joventut com ara la de la Espe (Comunitat de Madrid)... o la del anterior govern de la Generalitat? o...?En fi, com va dir Marx sobre la democràcia: Cap vida humana, propietat o llibertat és sa i estalvia mentrestant es celebra una reunió de politics... evidentment es tracta de l’únic Marx decent de la historia, i no de l’altre.

Som en un moment històric en allò que es refereix als models de convivència, i la definició de civisme. Els projectes futurs es dissenyen tot tenint en compte aquests criteris. Però els criteris de disseny no es basen en les realitats i necessitats dels ciutadans (ostres!!! Com es sembla això als premis FAD d’arquitectura), sinó en conceptes filosòfic veïnals (carpetovetònics), i en imatge de ciutat políticament correcta (tot plegat molt bucòlic i pastoril).Tancar la gent en espais amb serveis predissenyats amb activitats que agradin al conjunt de la societat, i fer de la via pública només un espai de pas i de negoci... què bonic!!!I, què els oferim com a espai “alternatiu” als joves? D’entrada, la paraula “alternatiu” no la podem utilitzar nosaltres.

Si és “alternatiu” és sense la intervenció del poder públic i/o privat... això lo primer.Però ens queda un munt de possibilitats al voltant de les “bones practiques”... no sé, us juro què tenia un bon nombre al cap, i ara no surt cap...Els primers programes “d’us de la nit” són de finals dels 80 i bona part dels 90. Consistia en programar diferents actuacions i activitats culturals i d’oci (de tota mena) en la xarxa de discobars de la ciutat amb un seguit d’intencions:- Evitar el moviment en vehicles dels joves fora de la ciutat- Evitar sorolls als veïns (pels carrers)- Llocs controlats (tancats) on no es consumia droga- Mostrar cultura en espais no habituals- Revitalitzar la vida de la ciutat (marca d’identitat pròpia)Va funcionar molt bé fins què es va trencar amb el fenomen “Carpes de Estiu”El que passa, i d’aquí ve el referent històric d’“Us de la Nit” a partir de la nova visió del ordenament de les ciutats, i dels usos dels espais públics (sobretot places i carrers).

Es a dir, els que estan a la nit passen de ser veïns més o menys díscols i/o bandarres –segons el grau de destorb als demés- a elements a socials a corregir.I d’aquí neix el problema. Ara resulta que si tenim 10 joves asseguts a un banc menjant pipes, prenent cerveses, xerrant i fent-se quatre petons (facin soroll, o no), tenim una visió de que hem fracassat socialment parlant...Com pot ser què facin això? Després del dineral que ens hem gastat en fer zones “d’oci” chupiguapis que te cagues de la mort... on poden ballar i escoltar allò que han programat per ells... Per quin motiu no estan pendents de la darrera horterada treta pel Jordi Labanda?Per cert, això que es diu tant de l’oci de consum. Les macrozones d’oci aquestes... qui les ha projectat i permès construir o instal·lar-les temporalment a l’estiu? A veure, a veure... ostres!!!Jo no crec que els programes d’oci nocturn siguin reductors dels riscos al consum de drogues. Bé, si l’associem al fet de què mentrestant participen en algú d’aquests no ho fa, sí.

Però... el “circuit” de drogues està en altres àmbits que ja existeixen i que funcionen fa molts anys.Muntar aquesta mena d’activitats pretenem això és una mica de Necis (definició de neci: aquella persona que li explica un secret a altra, i alhora li diu: és molt important que ningú la sàpiga!).El que si crec, i aposto fort per això, és que aquests programes d’intervenció nocturna han de ser per donar espais i sortida a models que els joves no poden trobar a l’àmbit privat. Llocs que restin exclosos del sistema de tria de ramat de les discoteques privades. De preus assequibles de les activitats, però a la vegada molt alt si es tracta de consum d’alcohol (o absència absoluta). On puguin generar les seves accions i intervenir en el disseny dels espais i usos. En definitiva, on no sigui un be més (fins i tot negre amb potes roses)...En referència al discurs dels “nous usos del temps”, dir una vegada més que es tracta al fet de que les ciutats i viles creixen, no tant en sentit demogràfic, si no en aspectes més culturals, de qualitat de vida i d’oci.

La societat de avui dia, genera més temps lliure per tots, i sobretot pels joves. L’augment d’aquest temps lliure representa problemes d’us i organització d’aquest.És necessari, òbviament, que les ciutats que composen aquesta societat, aconsegueixen posar en pràctica mecanismes capaços d’assegurar la “vida” de la ciutat (i, en aquest cas: la vida nocturna). Per aquest motiu, cal l’existència d’espais de tota mena (que pesat soc... no?), que facin possible la relació, la comunicació, la creació i la participació en el dia a dia.Això s’evidencia més en el cas dels joves, ja que aquests representen, no ja la societat de demà, si no la d’avui.Avui dia, la societat es caracteritza per un predomini de la lògica de l’economia sobre la política i la societat.Aquesta pèrdua d’independència social i política enfront de les polítiques econòmiques, representa un canvi en l’escala de valors de la nostra societat.

Analitzar la realitat juvenil avui és més complexa del que ho era fa uns anys, donada la inestabilitat de la vida dels joves, motivada per les realitats econòmiques abans dites.Això està tenint una important repercussió en quant a canvi cultural, produint-se una substitució gradual de les tradicionals relacions de producció (en el món laboral), per unes relacions de consum (en el temps lliure) com a eix fonamental de les decisions personals i col·lectives.El canvi cultural significa un canvi en la identificació col·lectiva, passant de la identificació en una classe social relacionada amb el lloc de producció (treball), a la identitat conformada per estils de vida (capacitat de consum).Sembla, a més, que el fet de no tenir compromisos personals, es tradueix en una adquisició d’uns compromisos socials més amplis.I, en definitiva, és això el que marca el reflex d’aquest “nou us del temps”.

Es a dir, es tracta d’una reacció de comportament a la realitat socioeconòmica que tenim... també, comporta que en general siguem una societat més egoista (Atenció!!!: no especialment els joves). Això comporta que en general siguem molt addictes al fenomen NIMBY.NIMBY (Not In My Back Yard), és a dir: No Al Meu Pati de Darrera.Que es facin les coses allunyades, i amagades. On no puguin destorbar-me gens ni mica res... això sí, vull serveis!!! No sé on, però els vull (si els poden construir i fer on molestin a altres, millor)

LA FRASE DEL MES DE CRUSTY: MARZO'07

"mierda de farmaceuticos que no dan antibioticos sin receta del medico...."

+ de 1.700 accions i espectacles

(IP’) gestiona, des de fa molts anys, diferents centres de caire sociocultural, molts d’aquests dirigit a públic jove.

Donat què, la programació en la gran majoria d’ells és de caràcter continuat, al llarg de l’any ens trobem amb moltes accions/concerts/performances fets.

Fa poc, fent un repàs d’història passada ens hem adonat del gran volum d’espectacles i accions desenvolupades.